dijous, 11 de març de 2010

Pràctica 4 (III): Reflexions al voltant del joc i del jugar

Quan algú comença a avorrir-se en un joc està començant també a deixar de jugar?

5 comentaris:

  1. La respuesta a la pregunta según mi punto de vista es que en efectivo, cuando uno se aburre, deja de jugar. Y creo esto, porque entendiendo el juego como una actividad voluntaria que proporciona placer y es espontánea. Por tanto, cuando deja de proporcionarle placer al jugador, deja de ser juego, ya que pasará a ser una tarea. Por ejemplo cuando un niño se aburre pagando a pillar, según su punto de vista es una obligación y puede que no lo disfrute.

    Pero también podemos diferenciar jugar cómo el hecho de participar en el juego.
    En este caso el jugador podrá estar jugando aunque no se divierta y se aburra. Por ejemplo, el que sigue jugando porque le toca pagar, aunque no le guste, sigue participando en la actividad.

    Hay que decir también que en cierta medida van unidos en el tiempo, ambos conceptos. Es decir, cuando el jugador ya no se divierte, muchas veces, deja de jugar (participar) en el juego.

    ResponElimina
  2. Si tratamos de reflexionar ante esta cuestión, llegaremos a lo que es jugar puramente.

    Una persona juega para divertirse, para disfrutar, no para aburrirse.

    Asi que si una persona comienza a aburrirse jugando, claramente estará dejando de jugar.

    Como dice Huizinga, el juego va acompañado de un sentimiento de tensión,de alegria, es decir, otra manera diferente a la vida corriente. Uno juega para todos estos valores, no para aburrirse.

    Un ejemplo muy claro lo tenemos en un partido de niños de diferentes niveles de habilidad. Los más habilidosos o buenos solo se pasan el balon entre ellos, cosa que los menos habilidosos, no tocaran el balón y se aburrirran, por lo tano estarán dejando de jugar.

    ResponElimina
  3. Com bé han dit els meus companys anteriorment, crec que quan algú s’avorrix, deixa de jugar en el sentit més estricte de la paraula.

    Abans de donar raons hauré de contextualitzar i intentar definir el terme joc:
    Es pot afirmar que es tracta d’un concepte polisèmic, i per tant és imposible de definir en termes absoluts.
    Molts autors han extret les seues pròpies característiques del joc; a continuació citarem un dels autors més coneguts en este àmbit:

    - Huizinga (1987): El joc és una acció o ocupació lliure, que es desenvolupa dins d’uns límits temporals i espacials determinats, respectant unes regles absolutament obligatòries, lliurement acceptades. El joc és una acció que té un fi en sí mateixa i va acompanyada d’un sentiment de tensió, alegria, i de la conciència d’estar separada de la vida corrent.

    Tornant a la pregunta de la relació entre el joc i l’avorriment, podem observar en la definició com el joc va acompanyat d’un sentiment d’alegria, que al meu parèixer, contrasta amb l’avorriment. Per tant si estem realitzant l’activitat i ens avorrim, no estarem jugant, en tot cas estarem participant en l’acció.

    M’agradaria matitzar un aspecte que no han comentat els meus companys, i que crec que és important en este sentit: El joc és molt EFÍMER, per tant és molt difícil estar jugant contínuament.

    Per exemple es pot donar el cas de que comences a participar en un “joc” però estàs avorrit. A pesar de no estar disfrutant, no abandones l’acció i arriba un moment (per diverses circumstàncies) en que comences a DISFRUTAR, és a dir, a JUGAR.

    Normalment, quan participem en un joc sempre tenim moments que no estem “jugant” en el seu aspecte més pur, però no per això abandonem a l’instant l’acció. Els que sí ho fan són els més menuts, que al mínim signe d’avorriment ja abandonen el joc.

    ResponElimina
  4. Como bien dice mi compañero Pepe el cual define la palabra juego, juego i diversión van intimamente ligados, es puramente esencial que el juego vaya acompañado de una diversión por parte de sus participantes.
    En el momento en que esta diversión desaparezca i los participanes pasen a aburrirse la esencia del juego desaparecera convirtiendose en una actividad diferente.
    Esta actividad podra tener también valores positivos pero no podremos decir que es un juego (no se puede jugar siempre)
    Otro compañero no se si en esta cuestion o en otra realcionaba el juego con la libertad, creo que la libertad es una palabra demasiado amplia i con demasiado valores para realcionarla con el juego.

    ResponElimina
  5. Hola a tots!!!

    Per començar cal dir que estic d'acord amb allò que han dit els meus 4 companys als seus respectius comentaris i a continuació intentaré exposar la meua visió en quant aquesta qüestió.

    Com ja he dit, jo particularmnent també pense que quan un xiquet comença a avorrir-se automaticament està deixant de jugar ja que la finalitat absoluta de tots els jocs que és la diversió, de entrada ja està desapareixent.

    Així doncs en qualsevol joc que és propose, ha de primar per damunt de tot la diversió i les ganes de jugar dels participants, ja que si aquestes es perden crec que és pot afirmar el sentit global del joc també desapareix, i per tant tot allò que preteniem transmitir amb l’essècia del joc desapareix.

    Malgrat que tot i estar avorrit pot seguir jugant, açò produirà una pèrdua de l’entusiasme i les ganes de seguir involucrant-se en allò que és pretèn amb el joc, i per tant tart o prompte açò conduirà a abandonar-lo i conseqúentment a la no consecució dels propòsits u objectius que es preteniem aconseguir durant la seua pràctica.

    Per tant i per concluir dir que per a mi l’avorriment d’una persona mentre està fent un joc comportarà tart o prompte que aquesta l’abandone i inclús pot arribar a ser més perjudicial el fet de seguir jugant a desgana que parar en el moment que comença l’avorriment, ja que si és juga a desgana l’únic que és pot aconseguir es arribar a avorrir el joc i per tant apart de no tornar a jugar també és pot tergiversar la visió que es tenia mentre s’estava practicant correctament.

    Vicent Torres Salort

    ResponElimina