Benvolgudes i benvolguts estudiants d’Esport i Recreació:
Com sabeu el passat dijous 25 de febrer la FCAFE i la Unitat de Teoria i Pedagogia de l’AF i l’Esport vam organitzar una jornada d’AF, esport, cooperació i inclusió orientada als estudiants del nostre centre. Pels continguts que es desenvolupaven, vos la vaig recomanar com activitat complementària de l’assignatura, però també ho vaig fer, tal i com vos vaig dir a classe, perquè una de les xarrades, la de Javi Noguera, ja havia format part del contingut de l’assignatura l’any passat i l’anterior. La jornada, a més, també crec que era interessant perquè molts dels ponents havien sigut estudiants de la nostra Facultat (inclús un d’ells, Vicent Simón, ho continua sent). Per facilitar la vostra assistència no vaig donar classe als tres grups de pràctiques d’eixe dia.
Per a mi era important el contingut d’esta activitat complementària perquè tracta d’altres persones que no són les més dotades motriument, no juguen en la Champions League, ni han guanyat cap medalla en un campionat del món o en unes Olimpíades. Tracta d'unes persones que la seua preocupació no és la de perdre uns quilets, marcar abdominals, definir la seua perfecta musculatura o altres capritxos estètico-corporals d’este estil. Es tracta d’altres persones. Persones amb un altre tipus de problemes o dificultats menys banals. Persones desfavorides pel fet de no disposar de recursos o diners per poder gaudir de les activitats físico-esportives en unes mínimes condicions. Estes jornades parlaven d'estes persones. Persones excloses pel simple fet d’haver nascut, per exemple, a Uganda i haver sigut xiquet o xiqueta soldat o, per exemple, a un poblat del Sàhara o a l’anell 12 de la perifèria de la ciutat boliviana de Santa Cruz de la Sierra, o per ser una dona emigrant en un barri marginal. Crec que és important que un futur llicenciat sàpia d’estos problemes socials i sàpia que amb les activitats físico-esportives també pot contribuir a la millora de la qualitat de vida d’estes persones. O de les persones recluses en una presó que les priva de la llibertat (tenint llargues estones que no saben què fer i acaben avorrides i ocioses). O de les persones que van en cadira de rodes i tenen una mobilitat molt reduïda, ¿s'imagineu què suposa per a estes persones guanyar mobilitat i autonomia gràcies a participar en activitats físico-esportives?
Em costa de creure que dels 150 estudiants que tinc matriculats en l’assignatura només sentiren interés per esta jornada els 5 que hi van acudir. Tampoc vull creure que el número d’assistents haguera sigut major d’haver-se valorat esta activitat dins l’avaluació dels estudiants. I com no li trobe sentit a que no assistíreu, vos demane alguna explicació a vosaltres, futurs Llicenciats en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i professionals de l’activitat físico-esportiva.
PD- Tot açò em porta a qüestionar-me també si val la pena que faça en classe les xarrades-col·loqui amb personal extern convidat (com he fet altres anys), si és convenient que lleve la lectura obligatòria del llibre Elogio de la ociosidad i em duen a plantejar-me un canvi en la valoració de la vostra participació en este webloc (doncs igual la feu perquè esteu obligats a fer 10 comentaris), així que vos informe que, des de ja, el 20% de la valoració de la vostra participació en este webloc consitirà en fer només 2 comentaris, i no els 10 que hi havia previst en un principi.